És un moviment petit que permet estirar l’eix vertebral en el seu sentit vertical. És a dir, és el moviment que ens permet créixer i allargar-nos en contra de la força de la gravetat per tal de no col·lapsar el nostre cos en direcció al terra. És el gest que ens permet expressar la verticalitat de tot el cos, verticalitat pròpia de l’ésser humà.

Per a fer aquest moviment quan estem dempeus, amb els peus ben arrelats al terra (veure l’entrada “Pada Bandha: estabilitat de la base”), podem imaginar que algú ens tiba del cim del cap. Si fem aquesta acció, veurem que la nostra postura es torna més vertical, la zona toràcica i abdominal no queden comprimides i el cap no queda avançat respecte del tronc. En definitiva, alineem el nostre cos de peus a cap.

També podem fer aquest moviment d’elongació activa quan seiem. En aquest cas, farem la mateixa acció però tenint com a base de contacte amb la cadira els ísquiums (els ossos que tenim a les natges).

Cal tenir en compte que la verticalitat no hauria de ser una acció tensa ni sostinguda a la força per la musculatura més superficial de l’esquena. Quan fem el gest de créixer hauríem de poder relaxar les espatlles i sentir que és una postura activa però còmoda a la vegada, que no genera tensió i que permet l’expressió natural de la respiració.

Podem imaginar que creixem gràcies a la força ascendent d’un eix que ens travessa interiorment de peus a cim del cap i que tota la carcassa exterior del cos, pot relaxar-se sense que el cos col·lapsi cap el terra. Com si pengéssim una peça de roba (carcassa exterior del cos) en un penjador de peu (eix de verticalitat).

Cal tenir en compte que la columna vertebral mòbil te unes corbes fisiològiques naturals (lordosi a la zona lumbar i cervical, i cifosi a la zona dorsal) que hi són per a poder repartir tensions i pesos sobre aquest eix. L’elongació de la columna no pretén esborrar aquestes corbes sinó desfer l’excés de curvatures que hi pot haver per una manca de tonicitat muscular o per mals hàbits posturals.

L’elongació vertebral ens permet donar més fluïdesa i espai a la nostra columna vertebral, a la vegada que també dona més espai als òrgans del tòrax i l’abdomen.

Tot plegat afavoreix un millor funcionament de l’eix vertebral, una millor expressió de la respiració natural i més llibertat i espai per als òrgans digestius.

L’elongació vertebral hauria de ser la base sobre la que expressem la resta de moviments vertebrals, és a dir, partim d’una columna vertebral llarga, estirada i amb espai per a fer-hi la resta de moviments de forma segura i sense causar compressions excessives sobre els espais vertebrals.

Quan facis la teva pràctica de ioga o en el teu dia a dia, pren sempre consciència de l’elongació vertebral per tal de donar espai i fluïdesa. I recorda que l’elongació en cap cas ha de ser tensa. És un clar exemple de l’equilibri que busca tot treball en el ioga entre la fermesa i la comoditat (sthira sukha). L’elongació requereix esforç (fermesa) però ha de defugir tota tensió (comoditat). La simple (que no és sinònim de fàcil) pràctica de l’elongació vertebral, et permetrà aprofundir en la pràctica d’aquest equilibri fermesa-comoditat que et condueix de forma gradual cap a l’harmonia a tots els nivells (veure “Asana: l’esforç just”).