Asana: l’esforç just

Esforç Just

Quan practiquem asana (postura corporal), hem de prendre consciència no només del que fem, sinó de com ho fem. La forma en que la practiquem ens pot conduir cap a una sèrie de beneficis a tots el nivells, o cap a estats de tensió. Patanjali, en el sutra II.46, ens diu “sthira sukham āsanam”. Ens parla de com ha de ser la qualitat i l’actitud de cada asana que practiquem.

Sthira es tradueix com ferm, estable, constant, permanent. La fermesa ens dona idea d’esforç, de l’esforç que ha de fer el cos físic per tal d’establir-se en quietud en la postura que s’està practicant. També de l’esforç emocional i mental en forma de voluntat per tal de mantenir aquesta acció física durant un temps.

L’estabilitat, la constància i la permanència, ens donen idea de que aquest esforç s’ha de poder mantenir al llarg del temps sense trontollar. Per tant, ha de ser un esforç mesurat, assolible. Un esforç excessiu ens portarà a la tensió i la tensió ens portarà a la inestabilitat i a les presses per voler desfer la postura.

Sukham es tradueix com felicitat, delectació, facilitat, comoditat. I tota asana que practiquem, a més a més de “sthira”, ha de ser “sukha”. I això reforça la idea que l’esforç ha de ser mesurat, ja que hem de poder establir-nos en un estat de comoditat i delectació tot i l’esforç que s’està fent.

El fet de poder gaudir en la postura ens diu que és molt important adaptar i ajustar el treball a les pròpies característiques, per tal que l’esforç sigui el just i necessari per establir-se en la fermesa sense comprometre el benestar i la calma emocional i mental.

El camí pot ser llarg, però els beneficis que trobem pel camí paguen la pena.

Comoditat no és sinònim de deixar de fer, de deixar d’esforçar-se. Un esforç pobre ens portarà a una postura inestable i poc ferma. És sinònim de saber què podem i què no podem fer en cada moment.

Per tal de buscar l’equilibri “sthira-sukha”, hem d’estar molt presents, escoltar-nos, observar-nos i acceptar les pròpies limitacions per tal d’ajustar l’asana a les pròpies característiques, sense lluitar amb el cos.

Patanjali, en el següent sutra: II.47, afegeix: “Prayatna śaithilya ananta samāpattibhyām” que podem traduir com: aconseguim la perfecció en la pràctica d’asana quan l’esforç es torna no-esforç i es contacta amb el ser infinit interior.

A l’inici, l’esforç físic és molt present i pot captar tota la nostra atenció, però gràcies a l’aprofundiment en el treball de l’equilibri “sthira-sukha”, anirem harmonitzant tots els nostres components (cos, emocions, ment), i a mesura que ho fem podrem anar contactant amb aspectes més subtils que ens condueixen cap a l’experiència de serenor i pau. I llavors, l’esforç es torna no-esforç.