Les upanishads son les escriptures que donen la base a la filosofia hindú. Tenen una antiguitat d’uns 4.000 anys i tracten de la naturalesa de l’Univers, de l’ésser humà, de la meditació i de la filosofia. Hi ha més de dues-centes uphanishads, estan escrites en forma de versos en sànscrit. Hi ha paràboles, metàfores,… que donen respostes a la comprensió de tot allò que ens envolta i a la comprensió de tot allò que ens és inherent i essencial.

En una d’aquestes upanishads (Brihadaranyaka Upanishad), hi ha una conversa entre els diferents òrgans humans per veure quin d’ells és més important i rellevant. Aquesta n’és una traducció:

Una vegada, la llengua, l’ull, l’oïda, la ment i la respiració discutien sobre qui era el millor d’ells, quin d’ells era el més important per la vida del cos. Van cridar al seu progenitor Prajapati, pare de totes les criatures, per demanar-li la seva opinió: “Señor!, van cridar, quin és el millor de nosaltres?”

El savi Prajapati va suggerir una manera molt simple de resoldre la disputa: “Aquell que abandonant el cos faci que aquest cos quedi en pitjor estat, aquell serà el millor de vosaltres”.

Primer va ser la llengua que va marxar durant un any i quan va tornar, va preguntar: “Com ha estat la vida sense mi?”. I els altres van contestar: “Com una persona muda, sense parlar”. Però tot i així, hem pogut veure, sentir, pensar i respirar sense problema. O sigui, que la llengua no era la millor.

Després l’ull va marxar durant un any i quan va tornar, va preguntar: “Com ha estat la vida sense mi?”. I els altres van contestar: “Com una persona cega, sense veure-hi”. Però tot i així, hem pogut parlar, sentir, pensar i respirar sense problema. O sigui, que l’ull no era el millor.

Llavors l’oïda va marxar durant un any i quan va tornar, va preguntar: “Com ha estat la vida sense mi?”. I els altres van contestar: “Com una persona sorda, sense sentir-hi”. Però tot i així, hem pogut parlar, veure, pensar i respirar sense problema. O sigui, que l’oïda no era la millor.

Li tocà el torn a la ment i va marxar durant un any i quan va tornar, va preguntar: “Com ha estat la vida sense mi?”. I els altres van contestar: “Com un nen que encara no te la ment desenvolupada”. Però tot i així, hem pogut parlar, veure, sentir i respirar sense problema. O sigui, que la ment no era la millor.

Finalment, la respiració estava llesta per marxar. I tan bon punt va partir, els altres se’n van adonar que no podien viure sense ella! “Senyora!”, van cridar, “vostè és la millor entre tots nosaltres. No ens deixis!!”

I la paràbola conclou que mai parlem de la “llengua vital”, “l’ull vital”, “l’oïda vital”, “la ment vital”, però si de la respiració o alè vital (prana en sànscrit), que és la força que dona vida a tot.