És la part de la ventilació que fa que l’aire surti dels pulmons cap a l’exterior. En l’expiració regular natural, no hi ha acció muscular sinó que els músculs inspiradors que s’han activat per agafar aire, es relaxen.

Hi ha músculs expiradors, que no participen en l’expiració natural, sinó que s’activen quan volem buidar més a fons els pulmons, de manera intencionada, com és el cas de la tècnica respiratòria de ioga “Shunya: el buidat intens”.

Els músculs expiradors són, entre d’altres, la faixa abdominal, que pressiona l’abdomen i fa que els òrgans abdominals pressionin els pulmons per sota. També en trobem d’altres que actuen sobre les costelles, fent que es tanquin. En conjunt, són músculs que redueixen la cavitat toràcica per tal de buidar els pulmons de forma més intensa.

És important tenir en compte que l’expiració natural no és activa muscularment, sinó que la musculatura es relaxa. Així, la inspiració i l’expiració es converteixen en una alternança entre l’acció i la relaxació que resulta equilibrant.

Si quan expirem ho fem activant la musculatura i forçant la sortida de l’aire, l’expiració deixa de ser un moment de relaxació i es converteix també en un moment d’acció. Això trenca l’equilibri i crea tensió corporal i en el sistema nerviós, mantenint-nos en un estat d’activació excessiu.

Excepte quan fem alguna tècnica concreta de buidat intens, com és el cas de Shunya que abans hem esmentat, no hauríem d’empènyer  l’aire per treure’l en la nostra respiració regular i l’expiració hauria de ser silenciosa, amb un so subtil només audible per un mateix si s’hi posa atenció.

Cal tenir també en compte que de manera natural el temps d’expiració hauria de ser més llarg que el d’inspiració. Si forcem la sortida de l’aire amb acció muscular, fem que sigui més ràpida i trenquem aquest equilibri i, com dèiem abans, generem tensió.

Quan la musculatura inspiradora està tensa (com és el cas quan patim estrès) i no es pot relaxar del tot, l’expiració és una expiració parcial, quedant més aire del compte dins dels pulmons. Aquest aire és pobre en oxigen ja que és aire que hauria d’haver-se expulsat i no ho hem fet.

Quan això succeeix, la inspiració és també parcial perquè ja hi ha aire als pulmons i n’hi cap menys, per tant, hi ha una oxigenació pobra. Per això, moltes vegades quan hi ha problemes per inspirar de forma plena o tenim la sensació que als pulmons hi cap poc aire, un aspecte rellevant a treballar és la millora de l’expiració i no tant intentar incidir de forma directa en la millora de la inspiració.

Quan fem la pràctica de ioga, mentre expirem, podem observar com el cos cedeix de forma natural, el que ens permet aprofundir en l’estirament de teixits d’una forma no agressiva cap el cos.

A nivell més subtil, l’exhalació la veiem com un constant deixar anar, que ens permet buidar-nos de tensions emocionals i buidar-nos d’activitat mental. Tot plegat ens ajuda a descarregar-nos i trobar lleugeresa i harmonia.

_{Imatge de wal_172619 a Pixabay}