És el moviment lateral de la columna vertebral en que hi ha un costat del tronc i/o del coll que es fa llarg i un altre que es fa curt. Les vèrtebres s’apropen entre sí en el costat que es fa curt i es separen en el costat que es fa llarg.

De vegades hi ha certa confusió en la nomenclatura d’aquest moviment: hi ha persones que parlen de flexió lateral i d’altres que parlen d’extensió lateral. Però, si hi posem atenció veurem que, de fet, es produeixen els dos moviments a la vegada: el costat que es fa llarg, està en extensió i el costat que es fa curt, està en flexió. Per aquesta raó, en biomecànica, es parla d’inclinació lateral.

No tots els sectors vertebrals poden expressar la inclinació de la mateixa manera:

• La zona cervical és la que el pot expressar de forma més profunda, amb uns 49º d’inclinació. De forma natural, però, no es produeix una inclinació pura sinó que quan la fem, les vèrtebres fan una petita rotació en sentit contrari.
• La zona dorsal te aquest moviment més restringit degut a que cada vèrtebra dorsal està articulada amb dues costelles i aquesta estructura òssia restringeix la mobilitat d’aquesta zona vertebral. Així, la inclinació lateral que podem expressar a aquest nivell és d’uns 20º. Val a dir que les dues últimes vertebres dorsals (T11 i T12) presenten més mobilitat perquè les costelles a aquesta alçada són flotants.
• La zona lumbar permet una mica més de moviment que la zona dorsal, al voltant d’uns 35º degut a que ja no hi ha la limitació de les costelles i també que els discs intervertebrals en aquest nivell són més gruixuts.

Quan expressem el moviment d’inclinació lateral, podem imaginar que per un costat les vèrtebres s’aproximen (comprimint el disc intervertebral) i per l’altre costat es separen. Per tal de fer un moviment respectuós i no fer una compressió excessiva dels discs, quan practiquem àssanes d’inclinació lateral, és molt important que el punt de partida sigui una columna vertebral en elongació. A més, un cop feta la inclinació, continuem treballant la intenció d’allargar per tal de no col·lapsar el costat que es tanca.

Cal posar atenció si tenim protrusions o hèrnies discals perquè pot passar que al fer el moviment d’inclinació la zona es queixi. En aquest cas, no farem una inclinació que ens condueixi a la sensació de pinçament allà on tenim el problema, podem treballar una inclinació més suau o una altra variant diferent. I, sobretot, sempre fent a la vegada un treball d’elongació per tal de donar més espai.

Quan fem inclinacions laterals, podem trobar-nos que cap a un costat podem aprofundir més el moviment que cap a l’altre. És molt habitual que el nostre cos presenti tensions de forma asimètrica i això ho notem quan fem aquest tipus de treball. Si pateixes escoliosi, et serà molt evident que un costat costa més que l’altre.

Les inclinacions laterals ens ajuden a estirar més profundament la musculatura que quan fem elongacions, per això ens ajuden a crear més espai a nivell vertebral. També ens ajuden a harmonitzar els dos costats del tronc i del coll.

Fan també una acció d’estirament sobre la musculatura intercostal, la que trobem entre cada dues costelles, incidint així de forma positiva sobre la respiració, donant-li més espai.

Fan també un treball interessant per als òrgans abdominals, ja que fem una acció de compressió i descompressió sobre els òrgans que afavoreix la circulació dels fluids. Aquesta acció ens ajuda a drenar i nodrir els òrgans abdominals.

A nivell més subtil, el treball d’inclinació lateral és equilibrant pel sistema nerviós, el mon emocional i l’espai mental. Per a gaudir d’aquest equilibri, és molt important que el treball estigui fet des del respecte cap a les possibilitats del cos i amb un esforç regulat que permeti desenvolupar un estat de calma interior.