Aparigraha és el cinquè yama i fa referència a la no acumulació, tenir o fer només el necessari i evitar tot allò que no cal.

Tot allò que posseïm, ens comporta obligacions. Hi hem de dedicar temps, energia i/o diners per adquirir-ho i després mantenir-ho. Ens condiciona i ens obliga. La causa primera d’aquesta possessió pot ser un suposat gaudi o benefici, podem pensar que ens portarà felicitat i benestar. Però si no avaluem la càrrega que porta associada aquesta possessió, ens podem trobar que en comptes d’un benefici tenim una obligació que ens genera tensió.

Tenir més del necessari implica carregar-se d’obligacions i preocupacions que ens allunyen d’un estat mental serè i tranquil. Aparigraha ens convida a posar seny i aprendre a no cobejar i no omplir-nos la motxilla de pes per tal de transitar per la vida amb lleugeresa.

L’acumulació no només es produeix en les possessions, també podem acumular informació, més de la que podem processar d’una forma saludable, o podem acumular activitats que ens omplen l’agenda i ens estressen. Quan cada cosa que volem fer l’hem de fer de pressa, sense gaudir-la, és moment de posar ordre i donar-se més espai.

Avui en dia ja omplim les agendes dels més petits de la casa, els omplim d’activitats i no els deixem espai per als jocs o per a avorrir-se. L’avorriment és un gran estímul per la creativitat. De ben petits els ensenyem a anar de pressa i a no tenir temps per fer les coses amb calma.

No cobejar i no acumular vol dir saber renunciar.

No voler tenir-ho tot per a poder gaudir del que es te i del que es fa, trobant així un estat més tranquil i calmat, amb menys preocupacions i menys càrregues. Una bona part de l’aprenentatge de la renúncia, passa per entendre que tenir més o fer més no vol dir ser més feliç. Si ens orientem al fer i al tenir, ens perdem l’oportunitat de ser, d’expressar allò que som a cada instant.

Quan fem la pràctica de ioga sobre l’estoreta també podem treballar Aparigraha, fent una pràctica que no ens ompli de tensió física o mental. Això vol dir que hem de fer una pràctica buscant l’esforç just, relaxant les zones corporals que no intervenen i ajustant l’acció per tal de poder desenvolupar un estat de calma a l’interior.

Un aspecte que ens pot fer viure una pràctica tensa, són les expectatives. Esperar obtenir alguna cosa concreta de la pràctica, enfoca la ment cap a buscar aquest suposat guany i això, a la seva vegada, pot conduir-nos cap a l’excés, cap a forçar per trobar abans el resultat. A més, si no s’obté el que es busca, la pràctica és desil·lusionant. En qualsevol cas, acabem generant una sensació de càrrega física i mental.

Et recomano una pràctica sense expectatives, sense condicionants. Enfoca la teva atenció a cada instant, amb un esperit de descoberta constant d’allò que la pràctica et porta. Permet que s’expressi el ser, permet viure l’experiència que et porta la pràctica, més enllà del fer i de l’obtenir res concret.

Una pràctica feta d’aquesta manera et donarà espai, tant corporal com mental, i et permetrà alliberar-te de tensions i càrregues, donant-te lleugeresa per continuar avançant pel teu camí de transformació.

_{Imatge de Myriams-Fotos a Pixabay}